Seguidors

Pàgines

dimarts, 11 de juny del 2013

EL PROBLEMA ANGLES

L’eliminació, un cop més, d’una selecció d’Anglaterra , en aquest cas, l’Europeu Sub-21 que es juga a Israel, reobre, si alguna vegada va estar tancat, el debat sobre el futbol a Anglaterra.
S’assenyalen, com a possibles causes d’aquesta nova desfeta, diferents opcions:

1)  El nivell dels entrenadors és molt baix i, com a conseqüència, el nivell formatiu dels jugadors també ho és-
2)  Els salaris dels jugadors són tant alts que els jugadors estrangers venen en detriment dels jugadors locals.
3)   El sistema de joc típic de les Illes (el famós 1-4-4-2), no és adequat al temps actual.

Pot ser és una mica d’això i, pot ser, altres coses, tot i que, el tema dels salaris no em sembla que serveixi com excusa. Si un jugador és bo, el voldran i el pagaran bé, amb independència de la nacionalitat. Pot ser, s’ha de mirar el problema a l’inrevés: Per què no hi ha gairebé cap jugador i cap entrenador anglès fora de les Illes? Es possible que, el fet d’estar força ben pagats fa que no vulguin sortir fora? O, pot ser hi ha altres raons.

I, el tema del “sistema”, tampoc en convenç. Ja sabeu que jo són un defensor dels “estils” i, per mí, els “sistemes” (formacions), no són més que jugadors posats damunt del camp d’una manera determinada quan comença el partit. El més important és com jugues.

El primer que un veu quan mira partits de les seleccions Angleses és que, la selecció “A” juga d’una manera i, la resta, d’una manera diferent. Si hom veu les seleccions d’Espanya, Alemanya, Holanda o Itàlia (per posar uns exemples), ens trobem que tothom juga igual. Des de els Sub-16 fins l’absoluta, l’estil i el sistema (“formació”) són gairebé idèntics. A Anglaterra, això no passa. No valoro quina manera és millor. Valoro la diferència. Com es vol tenir èxit en un Club/Selecció si cada equip juga d’una manera diferent? Ho sento, però no ho entenc.

Una cosa que també em sorprèn d’Anglaterra és la falta de competició. Competició en el sentit que s’entén a Espanya. Es a dir, qualsevol equip pot ser Campió d’Espanya en Sub-19 ó Sub-16. A Anglaterra, les competicions d’Elit són només entre el que es coneix com “Academies”, que són el Futbol Base dels equips importants. A Espanya i, més en concret, a Catalunya, que és el cas que conec millor, qualsevol nen de 15 anys pot tenir l’opció de jugar contra el Barça o l’Espanyol, amb independència de la categoria on es troba el 1er equip. Un equip pot ser de 1ª Catalana (5ª Divisió), però el seu equip Sub-16 pot disputar el Campionat de Catalunya com qualsevol altre. Es a dir, la competitivitat és molt alta. A Anglaterra, els equips “B” juguen la Lliga de Reserves. A Espanya, qualsevol equip “B” pot jugar a la 2ª Divisió (parlo de mèrits esportius, evidentment). Es cert que els llatins som molt competitius per natura però, el fet de jugar en una Lliga cada setmana, sabent que pots tenir, com a premi, jugar l’any següent contra un dels “grans”, segur que ajuda. A més, per millorar, has de jugar contra gent que és millor que tú. Si sempre jugues contra gent pitjor que tú, difícilment milloraràs.

Entrenadors bons i dolents n’hi ha a tot arreu. A Anglaterra, Espanya, Alemanya, Holanda i a Itàlia. A més, avui en dia, amb la facilitat que hi ha per l’intercanvi d’informació (Internet, Cursos de Formació arreu del món, etc.), l’accés a idees, metodologies d’entrenament, etc. és molt ampli. Aquest mateix bloc té seguidors de més de 50 països, dels 5 continents. Per tant, dir que els Cursos d’Entrenadors a Anglaterra no són bons i, per tant, la formació dels entrenadors no és l’adequada és, com a molt, una mitja veritat. Un pot aconseguir el seu títol i, després, continuar la seva formació i aprenentatge sense moure’s de casa, amb un simple “click” a l’ordinador. I, entrenadors que es pensen que ja ho saben tot un cop tenen el títol també n’hi ha a tot arreu.

Competir és la base de l’èxit. Competir els jugadors. Competir els entrenadors. I, que ningú confongui competir amb guanyar a qualsevol preu, que són dues coses completament diferents. Jo, personalment, vull guanyar sempre. No m’agrada perdre ni quan jugo sol. Però no vull guanyar de qualsevol manera.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada