Seguidors

Pàgines

diumenge, 8 de setembre de 2013

JELOU, MAI NEIM IS ANN

Per diferents raons he estat molt dies sense posar res al bloc. Volia parlar de diferents coses, però he trobat aquesta com la que crec que mereix una reflexió ara mateix.

Com molta gent, ahir vaig veure com Tokio era escollida per organitzar els Jocs Olímpics de 2020. Com molta gent, vaig veure com Madrid, per tercera vegada, veia com li deien “NO”.  Si un veu la premsa espanyola (Diaris, TV, Ràdios, el que sigui), la candidatura de Madrid era la millor, la que més oferia, la que va fer millor presentació, la que...

Els membres del COI, però, són una colla de corruptes, que només pensen en els seus interessos, que no tenen ni idea i, per tant, no van escollir Madrid. Alguns mitjans de comunicació deien que la candidatura de Madrid tenia garantits 50 vots (o sigui, majoria absoluta a la primera votació). De cop i volta, només 26. I els altres 24? Han estat comprats per l’enemic? Han sumat malament?

Bé, deixem això, que no és l’objecte d’aquest article. Més enllà dels problemes econòmics d’Espanya, de no tenir mà dura amb el tema del dopatge, més enllà que s’han de canviar moltes estructures de l’esport a Espanya, jo em quedo amb una altra cosa: El primer que s’ha de canviar és el sistema educatiu espanyol. Veure el President del Govern com només parlava espanyol i, veure el nivell d’anglès de l’alcaldessa de Madrid fa pensar que alguna cosa no funciona. Quan viatges per Europa, veus nens de 11-12 anys amb un nivell d’anglès impensable a Espanya. La majoria de nens poden tenir una conversa més que acceptable en anglès a aquesta edat. I l’aprenen a l’escola. Res d’acadèmies privades. Els nens espanyols, poc més del “Good morning” i “My name is...”. I clar, després, passa el què passa. Als 18 anys no hi ha cap jove que sigui capaç de tenir una conversa en anglès, tret d’aquells que l’han estudiat pel seu compte. Els que ho han fet a l’escola, res de res. I, molts d’aquests són els que després són la classe dirigent del país. I han de sortir a l’exterior a negociar, el que sigui. De tots els Presidents de Govern que hi ha hagut a Espanya en democràcia, crec que només Calvo Sotelo era capaç parlar anglès. Els demés, res, zero. Ni Suárez, ni González, ni Aznar (tret que aquest ho faci en la intimitat, tal i com fa amb el català, segons diu ell, clar), ni Zapatero ni, evidentment, Rajoy. Han de sortir de casa amb un traductor, perquè no poden demanar ni el “café con leche” que deia ahir Ana Botella (que, per aquells que no ho saben és l’esposa d’Aznar). Que diguin el que vulguin, però no és acceptable. De cap de les maneres. Jo sentia vergonya aliena escoltant-la. I, no vaig entendre res del que va dir. Pel que he vist, més d’un membre del COI tampoc va entendre res.

Em va recordar aquella pel·lícula de Louis de Funes, “El Gendarme a Nova York”, on la colla rebia classes d’anglès. La pronunciació, evidentment, era horrible. Igual que la d’ahir. Per fer això, val més fer el discurs en espanyol: també quedes malament, però ningú se’n riu de tú. I estem parlant de la persona que dirigeix 5 ò 6 milions de persones, moltes més de les que viuen a molts països del món. Després, els de sempre parlen que si hi ha mania en contra dels espanyols, que si no són estimats al món, que si això, que si allò. Com es vol ser estimat si no entenen el què dius?

Jordi Pascual


Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada