Això és el que deia la cançó de Bob
Dylan referint-se a tots els canvis polític-socials dels anys 60. Si mirem el
món del futbol, també és aplicable. Fa uns anys, la majoria d’ingressos dels
Clubs eren per les quotes dels seus socis i, la venda de jugadors. Això ha
canviat. Avui els Clubs reben grans quantitats pels drets de televisió, la
venda de samarretes i altres coses.
Alguns dels que apareixen com a
possibles candidats a les futures eleccions a la Presidència del Barça
(2016, en principi), han dit, a les xarxes socials, que el Club necessita una
renovació en quant fa referència a les estratègies de màrqueting i similar. Que
necessita una renovació de les seves estructures de Direcció. No seré jo, que
no tinc idea d’aquests temes, qui diré per on ha d’anar la cosa. Si són més
importants 3 minuts a la televisió o, enviar un jugador a fer publicitat a
qualsevol país del món. Si ha d'haver 1 Director General i 25 àrees de treball
o, només 18.
Una cosa molt important és el model
de Club. Fa unes setmanes, en una de les presentacions de la Reforma del Camp Nou, el
Vice-President Javier Faus parlava dels ingressos per hospitality de diferents
Clubs del món. Es comparava amb el Madrid, Bayern Munic, Arsenal, Manchester
City o Manchester United en quant a nombre de places i, els ingressos. El City,
United o Arsenal són Clubs que disposen d’un propietari únic i, que són dins el
futbol per raons molt diverses. El dia que es cansi, marxaran. Així de senzill.
El Bayern és un model mixte i, el Madrid, tot i ser un Club de funcionament
similar al Barça, funciona d’una manera molt més presidencialista que no pas
aquí. Però volen ser com ells, i ingressar el mateix que ells, oblidant-se que
som diferents. Sembla ser que el remei econòmic és l’hospitality (que
representa menys d’un 10% total del pressupost del Club). Hospitality,
Màrqueting, Ticketing, etc. recordeu tots una cosa: el Barça és dels socis, no
dels Directius.
El Barça és especial. No té, com hem
dit abans, un propietari amb més o menys milions a la butxaca. Aquí hi ha
130.000 propietaris. I, els que dirigeixen el Club (els Directius que parlava
fa una mica), no són professionals. Això, com a tal, no és un problema. El
problema està en què no tenen ni idea. Parlen de “preus de mercat”, per
referir-se a aquestes i altres qüestions, quan l’únic mercat que coneixen és la
botiga del seu barri on compren el diari i la barra de pà. I, clar, això té uns
preus marcats. No són discutibles. Pago i torno a casa.
Això ens porta a què hi ha una cosa
que no ha canviat, des de fa molts anys i, ha de fer-ho. Històricament, el
Barça ha estat un Club comprador. Però, encara no hem après a comprar. Per
vendre, encara ho fem més malament. Es paga el que convingui per un jugador,
pel simple fet que el Club venedor ens està esperant (“és el Barça i, com
aquest jugador els hi agrada, pagaran el que diguem”). Ha funcionat en molts
casos i, sembla ser que continua funcionant. Per vendre, l’opció inversa (“no
ens interessa, per tant, qualsevol que vingui se’l podrà emportar”).
No es tracta, evidentment, de
convertir el Barça en una SA i, que els Directius siguin professionals. No, tot
i que, per molts dels que hi ha actualment, estic convençut que és el seu
somni. Es tracta que els Directius sàpiguen de futbol. I no en saben. Avui els
agrada el jugador que fa tres gols; demà, el defensa que talla 2 jugades claus
i, passat demà, el porter que treu 5 mans jugant contra el Barça. Dona la
impressió que, si hi ha 60M€ per fitxar aquests s’han de gastar, no importa
com.
I això, va relacionat amb el tema de
la Secretaria
Tècnica que ja he dit més d’un cop. Un Club com el Barça no
pot anar pel mon sense tenir totes les dades dels jugador, tant les tècniques
com les personals, incloent-hi el salari, els seus hobbies, etc. Avui, per
avui, de tot això sembla que no hi ha res de res. Ja vaig parlar, en una
anterior entrada (No és això
(II)), de la necessitat de fer un sistema d’Scouting molt més útil.
Abans, no hi havia els mitjans
d’ara. Tenir filmacions de jugadors era força difícil i, un es refiava del que
et deia un amic que estava en aquell país on hi havia un jugador interessant o,
de l’intermediari de torn. I, tocava pagar el que et deien, sense saber ben bé
del cert si havies comprat un Ferrari o un 600 de segona mà. Avui, no és així.
Hi ha imatges de gairebé totes les Lligues del món i, de les més importants,
s’ofereixen tots els partits per televisió. Quan vas a comprar, ja saps què vas
a comprar i, teòricament, hauries de saber el preu. Però no ho sembla.
Tot el que he dit fins ara, va al
voltant de la tant parlada “renovació” al Barça. Sembla ser que fan falta no sé
quants jugadors. I, com que fan falta, pagarem el que convingui (o més, si
afegim Fundacions del jugadors, contractes d’Scouting i altres despeses
diverses. Diuen que és el nou model de contractes que es fan al món. Es a dir,
per fitxar un jugador, hem de contractar, d’una manera o altra, tota la família
i amics). Puc entendre que hi hagi incentius per fer venir aquest o aquell
jugador. No entendré que 400k€/any per fer Scouting sigui "preu de
mercat". Per cert, s'han fet informes per justificar aquesta quantitat?
Com tampoc puc entendre que un
jugador que és suplent al seu equip i, no anirà al Mundial perquè "la
competència és molt dura" segons deia avui un periodista i, que només té
20 anys i encara no ha guanyat res, valgui 35M€. I, que en aquesta operació
s'inclogui un jugador de la mateixa nacionalitat, que és titular al Barça i que
anirà al Mundial. I, com aquest, els exemples que vulgueu. I a l'inrevés.
Jugadors que marxen per 4 duros "perquè ens estalviem una fitxa molt
elevada".
Hi ha una segona part. La Masia. Recordeu
que “La Masia
no es toca”? Doncs, això sembla. Tret del cas de Masip, cap altra jugador
pujarà al 1er equip aquest any. I, jo em pregunto si, amb tanta gent que
s’omple la boca parlant que el Barça “B” és 3er a la 2ona Divisió, que el
Juvenil ha sigut Campió de la Champions League
Juvenil de la
UEFA, a ningú estranya que no hi hagi cap jugador que pugui
anar al 1er equip?
Però, com que s’ha de vendre
il·lusió després d'una temporada dolenta on, per primer cop en força anys no
hem guanyat cap dels títols importants, pagarem qualsevol cosa. I regalarem
jugadors “per alleugerar la massa salarial”, com he dit abans, jugadors que els
mitjans de comunicació ja s'han encarregat de dir que no serveixen. Tot,
evidentment, per evitar que la gent deixi de mirar al camp i miri a la Llotja. I entrarem en
discrepàncies entre si qui ha de fitxar és un o l'altre. Ja vaig explicar
també, a la mateixa entrada esmentada, com havia de funcionar aquesta part.
Els temps canvien, però sembla que
molts encara no han vist. O pitjor, només han vist una part: el negoci. I cada
cop més, sembla que el negoci que poden fer ells amb els diners dels altres. No
han entés que això no és ni la NBA,
ni la MLS. Allà,
fan esport a partir del negoci. Es crea una Lliga i, es reparteixen
franquícies. Si perds, no baixaràs a 2ª Divisió. I, si el negoci no funciona,
el propietari ven l'equip i, aquest es trasllada a una ciutat diferent, buscant
el negoci. Les Lligues d'aquí tenen un punt de partida diferent: a partir de
l'esport, es mira de fer negoci. Originalment, negoci pel Club, per fitxar
jugadors o construir noves instal·lacions. Ara, sembla que negoci per les butxaques
d'alguns, siguin o no siguin propietaris.
Els temps canvien. A veure si fem
canviar les maneres de procedir.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP